jueves, 17 de julio de 2003

JOAN FUSTER, 'ÈTNIA' I NACIÓ Alfons Quintà, 17/07/03 J ean-Loup Amselle i Elikia M'Bodolo són dos grans estudiosos que, n'estic segur, compartirien els criteris que estic exposant sobre l'organització creada per Mitterrand SOS Racisme. Crec que els faria fàstic la posició d'aquesta, expressada precisament a Catalunya, d'"exigir" que els polítics "abandonin els discursos que exploten el fet identitari". Ells, és clar, establirien la diferència entre "explotació" i exposició o debat? En tot cas, els dos bons autors esmentats entren en el fons de la qüestió. Ells saben usar la intel·ligència i el coneixement. Exposen l'aparició molt tardana a França (1896) de la paraula ètnia i expliquen un criteri fonamental: "Convenia definir les societats ameríndies [en el meu vocabulari: les nacions originàries americanes], africanes i asiàtiques com unes altres i diferents de les nostres, prenent-los aquelles coses per les quals elles podien participar d'humanitat comuna". Afegeixen: "Aquesta qualitat (ser només ètniques), que les convertiria en dissemblants i inferiors a les nostres pròpies societats (és a dir els Estats nació europeus), és ben evidentment la historicitat, i en aquest sentit les nocions d'ètnia i de tribu estan lligades a les altres distincions per les quals s'efectua la gran separació entre antropologia i sociologia: societat sense història o bé societat amb història, així com societat preindustrial o bé societat industrial i també entre comunitat i societat" (és a dir una comunitat d'estructura moderna). Som davant una qüestió de noms, per usar la magnífica expressió (i títol d'un seu llibre) de Joan Fuster. No és gens banal, ans tot al contrari. S'ha manifestat en l'ús reductor del mot ètnia, atribuït a les nacions basca i catalana, per part de la púrria espanyolista de l'entorn del PP i també per la púrria antiglobalització, generosament emparada amb diner públic per Joan Clos. Aquells que divinitzen, quan els convé, la Constitució espanyola, haurien de tenir el pudor de respectar el mot mínim de nacionalitat. Però, ai las, prové de nació i això no s'ho poden empassar. S'han tret la màscara. No és cap atzar que una fundació instrumental del SOS Racisme d'aquí tingui per nom Etnòpolis. S'entén. Jo vaig ser amic de Joan Fuster i ningú em pot rectificar si dic que no tinc cap dubte respecte a què en pensaria, d'aquesta qüestió de noms. Tanmateix i incomprensiblement, en aquella fundació hi ha alguna persona que no és d'extrema esquerra, ni anticatalanista. Segur que ells i la seva consciència ho entenen. Jo només sé que l'infern i el comunisme estan decorats amb excel·lents intencions. 11:34:53 AM    comment []

miércoles, 16 de julio de 2003

EL RACISME DE MARX Alfons Quintà, 16/07/03 V egem un paradigma de racisme antisemita. Són deliris al·lucinants. Són aquests: "Quin és el fons profà del judaisme? La necessitat pràctica, la utilitat personal. Quin és el culte profà del jueu? El tràfic. Quin és el seu Déu profà? Els diners. [...] Quina és, en si mateixa, la base de la religió jueva? La necessitat pràctica, l'egoisme. El monoteisme del jueu és, doncs, en realitat, el politeisme de les necessitats múltiples, un politeisme que fins i tot fa del vàter [sic] un objecte de llei divina [...). El déu de la necessitat pràctica i de l'egoisme és el diner. El diner és el déu gelós d'Israel davant el qual cap altre déu pot subsistir. El canvi [de diners], heus aquí el veritable déu del jueu. El seu déu no és més que una lletra de canvi il·lusòria". ¿Són frases d'Alfred Rosenberg, l'ideòleg nazi, justament penjat a Nuremberg? De Goebbels? ¿Del mateix Hitler? No exactament. Són de Karl Marx, jueu botifler per antonomàsia, pare d'un dels més grans i sagnants totalitarismes de tota la història de la humanitat. Estan tretes del seu llibre La qüestió jueva i en concret de l'edició duta a terme a París per les Éditions Sociales, editorial oficial del Partit Comunista francès. "L'antisionisme -escriu l'assagista Thierry Wolton- va esdevenir el vestiment polític de l'antisemitisme soviètic, cosa que ha durat fins a la caiguda del règim, el 1991" (Roig i bru: el mal del segle, edicions JC Lattès, París, 1999). Hermann J. Muller (1890-1967) és el pare de la genètica moderna i premi Nobel de medicina. Va ser un progressista i un dels primers detractors de l'impresentable Trofim D. Lyssenko, dictador de la genètica soviètica. En el seu històric article La teoria soviètica de la raça dels amos, Muller va escriure que "encara que hi hagi algunes diferències importants entre les percepcions nazi i comunista, les dues perverteixen la genètica de tal manera que les races i les classes de la humanitat actual són ordenades d'acord amb jerarquies hereditàries". Quan en recents manifestacions parisenques de l'esquerra marxista es va cridar "Mort als jueus" (com va recollir tota la premsa francesa) es van confirmar els criteris de Hermann Muller. Ara hem d'afegir-hi el desig jacobí i comunista de voler denigrar les lluites nacionals acusant-les de racistes. Ens ha de preocupar molt als catalans. La insolència de SOS Racisme no es dóna en el buit ni és un acte gratuït, a més de ser ben subvencionat per Joan Clos i defensat des del que queda del comunisme. 12:17:12 PM    comment []

lunes, 14 de julio de 2003

ONGs, ONU, SOS RACISME I JOAN CLOS Alfons Quintà, 14/07/03 E l passat 25 de juny les Nacions Unides van fer públic un informe demolidor per a les anomenades ONGs. Fa dies que el tinc. He esperat a parlar-ne perquè estava dedicat precisament a exposar la insolent manera d'obrar, a casa nostra i a França, de SOS Racisme. Aquell informe mereix ser comentat més d'una vegada. Pot aclarir moltes barbaritats i l'actitud concreta en aquest tema de l'alcalde de Barcelona, l'ultradarwinià Joan Clos. Avui només em referiré a l'editorial que, basant-se en aquell informe de l'ONU, va publicar el passat 26 de juny el prestigiós diari britànic Financial Times, liberal i progressista. En les dues darreres eleccions va recomanar votar laborista. Defineix les ONGs com "una indústria de mil milions de dòlars, ferotgement competitiva, conscient de la seva pròpia marca de fàbrica, que usa la tecnologia global de comunicacions, la manipulació dels mitjans de comunicació i un màrqueting d'alta potència per imposar la seva agenda a persones i polítics, arreu del món". "L'estudi (de les Nacions Unides) -afegeix el prestigiós diari- troba que moltes (ONGs) rendeixen menys comptes i són menys transparents que les empreses que presumeixen de jutjar". "Moltes ONGs -prossegueix l'editorial- estan reclamant a les nacions pobres no obrir el seus mercats, en ocasió de les negociacions sobre comerç iniciades a Doha. Aquest consell, ofert en nom de la justícia comercial, és exactament el contrari (de la justícia comercial). Beneficia només a productors cobdiciosos i ineficients, que s'aprofiten del proteccionisme comercial, a expenses del benestar dels seus conciutadans. Es tracta d'una curiosa prioritat per part dels que fan campanya dient que es preocupen pel desenvolupament". "Molts dels temes als quals les ONGs s'estan agafant avui -diu també l'editorial- són molt més complexos i no poden ser ficats dins píndoles, en eslògans simplistes, que convencin els que els recolzen de deixar anar diners". A França i a Catalunya és cabdal la subvenció de base política. Hi ha una manipulació directa des de les administracions que les subvencionen, mentre que molts dels actors procedeixen del fracassat comunisme. Mentre hi hagi simplistes com l'inefable Joan Clos l'aixeta pública sempre rajarà. Això no és un bé, ni cap progrés, ni cap modernitat, sinó una gran regressió que és prioritari exposar. 5:47:33 PM    comment []

NARCÍS SERRA I EL RACISME Alfons Quintà, 12/07/03 E l meu vell amic, des de fa més de trenta anys, Narcís Serra va ser un bon ministre de Defensa. ¿Com valorar-ho? És ben senzill: quan va deixar el càrrec, els militars espanyol estaven més i millor sotmesos al poder civil i constitucional que quan hi va arribar. Tinc amics militars jubilats. Sense ni una excepció, van ser dirigents de l'admirable Unió Militar Democràtica (UMD), amb la qual vaig col·laborar en temps dolents. Accepten la meva valoració. Què va fer el ministre de Defensa Narcís Serra? En primer lloc, com diria la meva àvia, va tenir mà esquerra, expressió que no té res a veure amb la política. Va tenir ciència i paciència per anar neutralitzant unes idees i unes actituds, tot afavorint-ne unes altres. Si hagués anat al seu ministeri com el general Pavia va anar a cavall a les Corts, hauria fracassat, per desgràcia per a tots els que preferim la pau i el debat a les guerres civils. Impedir un nou intent de cop d'Estat, com va ser el 23-F (de fet en van ser dos) era prioritari, però enfrontar-s'hi primitivament hauria estat provocar-ne un altre. A França ha passat això mateix en el tema del racisme, inherent a l'extermini jacobí de la diversitat nacional interna i al seu sagnant colonialisme. Aquí hi ha el cas del racista Ernest Renan (1823-1892), gran referent del concepte d'Estat nació, sorgit amb la Revolució Francesa, i pare espiritual de l'encara més sinistre Charles Maurras (1868-1952) fundador i dirigent de la criminal Acció Francesa. Ni cal dir que el responsable del naixement de SOS Racisme, François Mitterrand, va beure en la mateixa font i mai va renegar de Renan. Precisament SOS Racisme es va crear per llançar fum que tapés el binomi jacobinisme-racisme, perfectament estudiat, però, ai las, rarament exposat en un país de cultura subvencionada com França. Tanmateix, les coses són com són, es digui o no, s'amagui o no. Així, en el número del 29 de maig passat, el setmanari francès L'Express, en un comentari signat per Eric Conan, afirma que "l'eslògan inventat per SOS Racisme Jueus igual a immigrats (juifs=immigrés) s'ha girat en contra dels francesos jueus". Conan no és l'únic que usa aquest raonament contra SOS Racisme, acusat d'haver atiat, de fet, amb estridències demagògiques, un foc racista que cal apagar arreu. Narcís Serra va saber fer bé la seva feina; ells, no. Tanmateix, a França anar contra un racisme molt estès és més difícil que enlloc. Rebre lliçons sobre res d'organitzacions arribades aquí des d'allí resulta paradoxal. Però això és el que es dóna, gràcies a les subvencions, ai las, de l'ultradarwinià Joan Clos. Una altra gran paradoxa. 5:46:32 PM    comment []

COMUNISME I IRREALISME (9) Mentides, estadístiques i veritat Alfons Quintà, 12/07/03 "La globalització ha estat manifestament favorable als pobres", diu el professor Bhalla E l passat 26 de juny les Nacions Unides van demanar als països rics que suprimissin unilateralment els subsidis a les exportacions de productes agrícoles i que posessin fi a la seva política de dumping respecte a la venda d'aquells productes en els mercats dels països en vies de desenvolupament. El dumping consisteix a vendre en mercats exteriors a un preu inferior al de mercat i de vegades fins i tot inferior al preu de producció, tant en el mercat exportador i com en l'importador. Tanmateix, aquella crida va passar força inadvertida. En canvi, quan les Nacions Unides, o qui sigui, denuncien l'estancament econòmic en els països subdesenvolupats sol haver-hi un missatge subliminal que vol fer creure que el desenvolupament en els països rics és el culpable d'aquell endarreriment. Llavors, els antiglobalització intenten reprendre la visió de l'imperialisme -errada des del seu origen- que Lenin va voler imposar. Es vol assimilar globalització a una visió falsa, com he exposat tantes vegades, de l'imperialisme i del colonialisme. Com que no tenen arguments usen el marxisme leninisme de sempre, amanint-lo d'altres utopies. El maximalisme està assegurat, així com l'irrealisme i la inoperància. Volen fer oblidar que en el món desenvolupat i en el que per desgràcia encara no ho està, el comunisme ha estat i és sinònim de misèria. És una barbaritat pretendre fer creure que per resoldre el problema del creixement econòmic, i de la malignitat inherent en els grans desequilibris mundials, cal la trencadissa social en els països desenvolupats. A aquests se'ls vol presentar com l'arrel de tots els mals. Cal, per exemple, incrementar l'accés als productes farmacèutics contra la sida. Es fa i s'ha de fer molt més. Però sense economies avançades aquells productes no existirien. Per descomptat, tampoc no s'haurien creat a l'URSS. Negant el que és evident, els galifardeus de la trencadissa arriben a follies monumentals. Per exemple, en les darreres manifestacions antiglobalització hi havia un munt de pancartes dient "Estats Units i Gran Bretanya fora de l'Orient Mitjà". O sigui que si palestins i israelians es maten és perquè aquests països els inciten a fer-ho, no pas per raons específiques. La seva imaginació equival a la seva aptitud per mentir. Les visions assenyades a Catalunya es fan passar desapercebudes. L'imaginari antiglobalització té millor premsa, per dir-ho usant una fórmula que, en aquest cas, cal prendre en el seu sentit literal. LLIBERTAT D'EMPRESA PER ALS POBRES Quantes persones deuen haver llegit el que va afirmar Tony Blair en una seva conferència a la Universitat de College Station? Quants ho hauran reprès? Per comptar-los, poden sobrar els dits d'una sola mà. "El que els pobres necessiten -va dir Blair- no és menys globalització, sinó més. La seva injustícia no és la globalització, sinó ser-ne exclosos. La llibertat d'empresa no és el seu enemic. De fet, és el seu amic. En totes les àrees veiem una comunitat internacional integrada, compartint els mateixos valors, treballant vers el mateix objectiu". També el Renaixement va ser un gran progrés, però no va servir per evitar, uns segles més tard, la barbàrie de la Revolució Francesa. El mateix es pot dir dels processos constitucionals del segle XIX. Però a curt termini van generar el legitimisme (a casa nostra dit carlisme) i no van servir, en el segle següent, per parar els peus als totalitarismes comunista i feixista. La globalització tampoc és l'ungüent de la serp, que en només ser aplicat cura tots els mals. En canvi, el que sí que hauria de ser clar és que el seu antagonista -l'estatisme, i les seves exageracions totalitàries- és el pitjor dels mals del present. Ho han estat i no han canviat de naturalesa. Vegem ara com es pot mostrar amb dades i amb relació al món subdesenvolupat que Tony Blair té raó i que, en efecte, el pitjor mal arreu és quedar fora de la globalització. Això darrer, ai las, és el que volen els tirans assassins com el comunista Robert Mugabe, a Zimbabwe, paradigma de l'exclusió africana respecte a la globalització. És la base dels seus mals. En un llibre molt tècnic i farcit d'estadístiques (Imaginem que no hi ha país: pobresa, desigualtat i creixement en l'era de la globalització, editat per l'Institut d'Economia Internacional, Washington, 2002), Surjit S. Bahlla, antic professor de la Facultat d'Economia de Delhi, ho exposa de manera molt elaborada i professional. Aconsello la seva lectura (es pot comprar a amazon.co.uk) si es té un cert coneixement d'economia. Surjit S. Bahlla escriu: "D'acord amb una senzilla mesura del creixement econòmic en favor del pobres -comparant el creixement del consum dels pobres amb el creixement del consum dels no-pobres- les persones pobres del món subdesenvolupat (definides com la part de la població que era pobra el 1980, aproximadament el 45 per cent inferior dels de menor consum) han gaudit d'un creixement molt més alt que no pas els que no són pobres (per cada 10 per cent d'increment en consum dels que no són pobres, els pobres han incrementat el seu consum en un 18 per cent)." La cita és de la pàgina 206, i el professor Bahlla hi afegeix: "Cal ben poca evidència addicional per suggerir que la globalització ha estat manifestament favorable als pobres. En el sentit causal, la globalització ha fet possible, per al món en vies de desenvolupament, competir (i de vegades superar la competició) amb el món industrialitzat, en el marc del mercat global". Lamento l'ús de llenguatge econòmic feixuc, malgrat que he passat una bona estona cercant frases poc complexes. Tothom entendrà que temes tan complicats, com són la creació de riquesa i la seva distribució, no es poden exposar de manera simple. La simplicitat, en canvi, caracteritza les immenses mentides de la gentalla de l'antiglobalització de la trencadissa. És una característica consubstancial a tots els totalitarismes i a totes les demagògies populistes. Tenen els avantatges aparents de què gaudeix el medicinaire o remeier (o curandero, mot que també trobo en el diccionari) respecte del metge. Tanmateix, és desaconsellable preferir el primer respecte del segon. Els antiglobalització i assimilats usen la simplicitat i la demagògia no pas en un terreny, sinó en tots. El que no ha canviat és el vell mètode comunista d'autodefinir-se com el bé absolut i automàticament atribuir tots els mals també absoluts (o el que els passi pel cap: fa poc SOS Racisme em va imputar servir al PP) amb una alegria que deixa bocabadat. Usen imatges falses i prefabricades. Així, si es parla d'una multinacional, que potser ha trobat mil remeis per a autèntics mals de la humanitat i potser està a punt de fer fallida, apareix la imatge d'un ens maligne. En canvi, per exemple, Greenpeace (que és incomparablement millor que la minúscula SOS Racisme, atès que Greenpeace no accepta diner públic) passa per ser una organització de modestos i generosos joves. No entro a mesurar la generositat dels altres, encara que SOS Racisme negui la meva. Però haig de dir que Greenpeace també té interessos específics, com tota entitat amb un pressupost anual de 500 milions d'euros, mil dues-centes persones en nòmina i una flota de vaixells i helicòpters. Són interessos lícits, com els de la Bayer, o els de Coca-Cola. Per això mateix, el que diguin ha de ser considerat com el criteri d'una part, no pas com a sentències de jutges d'un tribunal celestial, o com les divinitzades resolucions del buró polític del partit, en les dictadures comunistes. Posats a cercar imparcialitat i rigor científic prefereixo dues acadèmies científiques franceses, la de Ciències i la de Medicina i Farmàcia. El desembre passat, ambdues es van declarar en favor de la introducció de plantes transgèniques. Afirmaven que "els transgènics creen una molt favorable perspectiva per a l'alimentació". Una posició ja adoptada des del 1998 pel Comitè Científic de la Unió Europea, sense que aquesta obrés en conseqüència, sota pressió de França, l'Estat de l'agricultura subvencionada i del vot rural captiu. El novembre passat un comitè d'experts, reunit a Dublín, precisava molt bé el tema. Concloïa que "Avui, el problema primari de prop de 800 milions de persones crònicament mal nodrides és l'accés a aliments, no la producció global d'aliments". Però els antiglobalitzadors no necessiten reflexionar. Ho exposa el gran assagista liberal francès Guy Sorman: "Com els bolxevics d'ahir, els nostres (José) Bové del dia no cerquen ni el bé de la humanitat, ni la veritat. Per tots els mitjans, comprès el de la violència, intenten imposar-nos la seva autoritat i la seva concepció del món". Sempre coincideixo amb Sorman, però crec que en la part final de la seva frase és massa generós. Molts xitxarel·los de l'antiglobalització no tenen cap concepció del món. Han trobat feina en organitzacions subvencionades per poders demagogs, estatistes i immobilistes. Pot ser un mitjà per viure i per canalitzar ambició de poder. CABÒRIES QUE FAN NOSA Un ens de domini socialista o jacobí, amb el seu denominador comú de l'estatisme, ha de preferir subvencionar cabòries que fan nosa a l'aparició i enfortiment del pensament lliure. No hi ha cap mena de perill que l'Ajuntament de Barcelona o la federació del PSOE de Madrid subvencionin el magnífic llibre del catedràtic emèrit de dret administratiu Alejandro Nieto Corrupción en la España democrática (Ariel, Barcelona, 1997). Qui afirmi, com Nieto, i jo hi coincideixo, que nou de cada deu decisions urbanístiques estan afectades per la corrupció no pot aspirar, per descomptat, a ser subvencionat. Dir-ho equival a prendre una opció. Cal, com fa el professor Nieto, parlar de la corrupció en el món democràtic (i el que no ho és tant, com Rússia), sense oblidar la immensa corrupció africana. Aquesta, pel que fa a França i les seves antigues colònies, és fomentada per xarxes de l'antiga metròpoli, que se'n beneficien de ple. Cal no oblidar tampoc les follies conceptuals i pràctiques d'un sistema dit de protecció social europeu, pensat, en molt primer terme, per a la protecció de l'immobilisme estatista. 5:44:16 PM    comment []

viernes, 11 de julio de 2003

CÒRSEGA I SOS RACISME Alfons Quintà, 11/07/03 E l darrer cap de setmana, a Còrsega ha passat el pitjor que podia succeir. Caldrà parlar-ne àmpliament. En tot cas, ara està ben aturat tot el molt tímid intent de desconcentració (però dit de descentralització) de l'Estat francès. Havia de començar allí i era recolzat de veritat pel primer ministre francès i el ministre de l'Interior. Chirac ha fet tot el possible per minar-lo. El sol fet de demanar el vot a favor com ho va fer ja va causar l'efecte contrari. Ell havia de saber-ho. El drama cors ha anat de malament a pitjor. És la nació capdavantera en la lluita contra l'opressió nacional en aquell Estat -com Euskadi ho és, i Catalunya ho va ser, a l'Estat espanyol-, cosa que fa que rebi bufetades jacobines amb especial malignitat. En aquesta col·laboració, el passat 29 de març, posava en relleu una grollera clatellada jacobina particularment indignant. Consistia en l'absolució definitiva de l'autor d'un article on es proferien els insults de base racial contra els corsos. En vaig reproduir alguns. Mostraven fins a quin punt racisme i jacobinisme van de la mà. França, en efecte, és l'Estat amb més proporció de racistes de tot Europa. Ho és un seixanta-nou per cent de la seva població, segons les seves pròpies estadístiques (vegi's Le Monde i Le Figaro datats del 16 de març del 2000). En el cas dels insults racistes contra els corsos, l'acció judicial en contra va ser duta a terme per l'associació corsa Ava Basta (Ara Prou, en cors). SOS Racisme, pretesa associació antiracista, que llavors no estava encara en fallida judicial, se'n va rentar les mans. Hauria sorprès el contrari: s'ha de ser fidel al pare, el jacobí integral François Mitterrand, a qui el nacionalisme cors posava malalt. SOS Racisme acaba, a més, de ser objecte d'una escissió per part de nou delegacions, entre elles les de Marsella, Montpeller, Nimes, Reims, Niça i Estrasburg. L'acusen de ser el "jardí d'infància oficial" ("pouponnière officielle") del Partit Socialista Francès i d'una total manca de democràcia interna. "Si SOS Racisme -escriuen els escindits- hagués estat reformable des de l'interior, ens hi hauríem quedat. Només les democràcies són reformables". Aquí SOS Racisme manté la mateixa nefasta coherència, en prendre posició contra el que en diu "el fet identitari", és a dir el fet nacional català. Això porta a un altre tema: saber si s'ha de subvencionar, com fan institucions catalanes de domini socialista, amb diner públic organitzacions d'aquesta naturalesa, perfectament clara. 11:09:24 AM    comment []

jueves, 10 de julio de 2003

Ataquen el rector Tugores (UB), la CEPC i Alternativa Estel La fundació de víctimes que presideix Suárez criminalitza les universitats catalanes El darrer butlletí de l'entitat creada pel PP i el PSOE les veu "preses per la intolerància" Ferran Casas MADRID Il·lustren el text sobre "el segrest a la llibertat d'expressió" per part de grups nacionalistes "violents" amb una foto de Pujol i Ibarretxe La Fundació Víctimes del Terrorisme que presideix el que va ser president del govern central, Adolfo Suárez, criminalitza al seu butlletí les universitats catalanes. Al número de juny, el tercer de la revista d'una entitat que va ser creada per PP i PSOE al caliu del pacte antiterrorista i amb suport del govern espanyol per agrupar i coordinar les associacions de víctimes del terrorisme, apareix el reportatge La Universitat catalana, presa per la INTOLERÀNCIA. Hi figura a la secció dedicada a les entitats i està il·lustrat amb una gran fotografia del president català Jordi Pujol i del lehendakari Juan José Ibarretxe junts. Al text es denuncia que la llibertat d'expressió "porta molt temps segrestada a les universitats catalanes per grups nacionalistes violents". En aquest sentit recorden que, "amb suport d'Òmnium Cultural i la Càtedra Unesco de Catalunya", Ibarretxe va fer un acte a la UB al febrer en el qual "els qui reivindicaven la vigència de la Constitució" van ser rebuts a "cops de paraigües i empentes". Ho contraposen al boicot a l'acte que hi va fer dies després el portaveu de Basta Ya Fernando Savater, rebut "a cops pels talibans independentistes" davant la "presència silent" del rector Joan Tugores. També recorden que Tugores va prohibir una conferència de la portaveu de Professors per la Democràcia Gotzone Mora, però obvien que al cap de tres mesos la professora basca va parlar a la UB presentada pel rector. Afirmen que l'"activa agressivitat" d'aquests grups ha afectat membres del PP, com Jaime Mayor Oreja a la UdL o Josep Piqué i Alberto Fernández a la "Universidad Pompeu i Fabra (sic)" durant la guerra d'Iraq. Al titular d'una informació segregada es pregunten "¿Qui expandeix i protagonitza el terror a la Universitat Catalana?". I al primer paràgraf ja troben la resposta: la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC) i Alternativa Estel, sindicats estudiantils definits com "col·lectius amb llarg historial violent i fortes connexions amb organitzacions nacionalistes basques". Denuncien el seu "agressiu comportament", que gaudeix d'una "sorprenent impunitat" a la universitat, "que no els ha retirat les importants subvencions que perceben i permet que les seves activitats a la UAB siguin considerades docents fent el cim del disbarat". En el mateix número de la revista es denuncia el suport d'"escriptors, periodistes, artistes i polítics catalans" a l'edició especial i en català del clausurat Egunkaria per Sant Jordi. Lamenten que "intel·lectuals i institucions de bé engreixin les butxaques d'una organització assassina [ETA]". A la revista hi escriuen el ministre de l'Interior, Ángel Acebes, el seu antecessor socialista Juan Alberto Belloch o el director de la Guàrdia Civil, Santiago López Valdivielso. El butlletí està plagat de publicitat institucional. A la contraportada s'hi anuncia el ministeri de l'Interior, i a dins ho fan també a pàgina sencera Defensa, Treball i Foment. 6:08:48 PM    comment []

JOAN CLOS PAGA, ALTRES DIFAMEN Alfons Quintà, 10/07/03 S egons documentació oficial, el 2001 l'Ajuntament de Barcelona va pagar a SOS Racisme 92.168,5 euros (15.335.000 pessetes). L'any següent, el 2002, una altra institució pública també dominada pels socialistes, la Diputació de Barcelona, es comprometé a pagar a SOS Racisme, en concepte de només subvencions, 21.626 euros (3.598.133 pessetes), dels quals SOS Racisme només n'hauria percebut una part, a causa que, sempre segons informació oficial, l'entitat beneficiària encara no hauria aportat els justificants necessaris. Respecte a ajuts i contractacions del 2002, per part de l'Ajuntament de Barcelona, no en puc tenir constància documental perquè a aquestes alçades encara no s'ha liquidat el pressupost municipal de l'any passat. Sembla que es farà al mes de setembre, amb l'argument que hi ha hagut eleccions. Si hi hagués un premi Nobel per a l'eficàcia comptable no seria guanyat per Joan Clos. Els que hagin comès l'error de votar-lo tenen quatre anys de penitència. No hi ha gaire dubte que el 2002 SOS Racisme va ser objecte de la mateixa generositat municipal. Potser més. Perdura o augmenta la comunió. Per què no fer exactament el mateix que el socialisme francès, pare de la criatura? Allí, els socialistes van arribar a pagar SOS Racisme amb els repugnants fons secrets. Mai he demanat cap subvenció ni mai me n'he aprofitat, però les quantitats em semblen sensacionals. Fem només una brutal comparació. A Catalunya Nord hi ha una àmplia Federació per la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes que no rep cap subvenció del Principat, mentre que el conjunt de totes les associacions que integra (escoles catalanes, una ràdio, entitats culturals, etcètera) no reben, entre totes elles, una quantitat comparable al que percep SOS Racisme de només l'Ajuntament de Barcelona. Es veu quin és l'origen (molt majoritari o absolut) del 64,81 per cent dels ingressos que SOS Racisme qualifica de "serveis". Són d'origen públic. Si s'hi afegeix el 29,69 per cent de subvencions, resulta que els ingressos de SOS Racisme són públics en un 94,5 per cent. Per tant, no resulta cap exageració dir que l'article deliberadament injuriós i difamador escrit per SOS Racisme (AVUI del 27 de juny) va ser possible a base de diners públics socialistes, on hi ha els impostos que jo pago. Cal que en doni les gràcies a Joan Clos. Venia d'una altra mà, però va és una pedra inoblidable. 6:05:46 PM    comment []

miércoles, 09 de julio de 2003

SOS RACISME I 'EL FET IDENTITARI' CATALÀ Alfons Quintà, 09/07/03 E l passat 10 de juny exposava aquí com l'organització francesa SOS Racisme ha estat intervinguda judicialment, en fer fallida. Afegia que era denunciada en l'informe del Tribunal de Comptes de l'Estat francès, per haver rebut una gran subvenció sortida dels fons secrets de l'Estat francès, en període de govern socialista. Aquella organització té com pare François Mitterrand, qui va usar per crear-la trotskistes integrats en el socialisme francès. Després es va estendre a uns pocs llocs, entre ells Catalunya. Va ser per l'acció de la seva Comissió Internacional, així com de Jean Louis Bianco, secretari general de la Presidència de la República del 1983 al 1991 (ara és president de l'Institut François Mitterrand) i de Jacques Attali, conseller especial de Mitterrand a l'Elisi del 1981 al 1991. A casa nostra SOS Racisme té unes posicions polítiques que no estan gens en contradicció amb el pitjor jacobinisme francès. Són fidels al que va encarnar sempre Mitterrand. En l'Encenall esmentat escrivia que "hi ha una gran i immoral tradició jacobina d'acusar el nacionalisme liberal i democràtic de racista". Bretons, corsos, alsacians, bascos i catalans del nord ho saben a la perfecció i ho pateixen. Vegem una dada concreta del SOS Racisme d'aquí. En un seu comunicat, difós per l'agència Europa Press el passat 15 de maig, exposa que "exigirà als responsables polítics" (que visitin una seva festa) "la firma d'un document" on "rebutgin el tracte polític i mediàtic de la immigració com un problema, denunciïn la utilització partidista i demagògica, i abandonin els discursos que exploten el fet identitari". Agrega l'agència que "també reclama als polítics que rebutgin els discursos que exploten el fet identitari". (Qui ho fa?) S'entén el que significa l'exigència (sic) de l'abandó reclamat en la darrera part de la seva barroera frase. Introdueix un vocabulari relativament nou aquí, però molt usat a França, des del jacobinisme integral, en contra de les reivindicacions de les nacions minoritzades per l'estatisme jacobí. Per tant, no és res nou, ni original, ni que cap connacional de Catalunya Nord no sigui capaç d'identificar a l'instant. També és perfectament homologable amb les injustes i immorals acusacions de pretès racisme formulades contra el nacionalisme democràtic basc pel pitjor ultraespanyolisme, compartit i emparat pel PP, partit amb el qual, sense por de fer riure, SOS Racisme m'acusa d'estar en comunió. No els ve d'un pam, en això ni en més coses. 1:37:34 PM    comment []

JOSEP PLA, UNAMUNO I SOS RACISME Alfons Quintà, 8/07/03 E n el seu llibre Madrid, l'adveniment de la República, editat el 1933, Josep Pla explica com es va trobar a Madrid Miguel de Unamuno, poc després del canvi de règim. Estava molt preocupat, malgrat ser llavors republicà. Aviat Pla en va saber la raó: li havien robat la cartera en un tramvia. Com tantes vegades passa, una visió microeconòmica en determina una altra de macroeconòmica. És humà i és lògic. Com ho és que persones que treballen o viuen o bé aspiren a una carrera política a partir de la seva vinculació a organitzacions subvencionades estiguin interessades en aquella relació. Com en el cas d'Unamuno, raons concretes i directes poden afectar o complementar les ideologies. Són organitzacions sovint controlades des de partits o des d'opcions polítiques, com exposava ahir, precisant la digna excepció de Greenpeace. En el cas de França aquestes entitats (750.000 l'any 2000) donaven llavors feina a 1.274.000 persones, xifra que representava el 4,5 per cent de la població activa, una barbaritat. Si es té en compte els familiars directes, afecta uns tres milions de vots. A França el seu pressupost total, l'any 2000, era de 5,8 bilions de pessetes, és a dir 35.331 milions d'euros. Le Monde del 3 i 4 de desembre del 2000 (d'on trec les dades) informava que un seixanta per cent d'aquesta fabulosa quantitat provenia de fons públics. Però, de fet, ha de ser molt més, perquè no precisava els ingressos que, sens dubte, reben per feines (reals o no tant) que poden efectuar gràcies a les administracions, o més aviat els polítics concrets que les emparen, i, per descomptat, les usen com a protecció i pel control social i ideològic. Anant al cas de l'organització aquí de SOS Racisme, un seu document públic, sense data, exposa que el 29,69 per cent dels seus ingressos (que el document no quantifica) "prové de subvencions públiques", mentre que un 5,5 per cent "prové de quotes de socis i donatius". De la resta (un 64,81 per cent) afirma que són "ingressos generats per la pròpia associació (serveis)". La paraula serveis és seva. Costa imaginar que siguin serveis donats a empreses privades. És, per definició, una organització que es mou en el terreny públic català i amb diners públics. Si sumessin les subvencions directes als "serveis", lògicament i en tot cas molt majoritàriament públics, el 94,5 per cent dels ingressos arribarien a ser d'origen públic. O sigui que hi ha tot el dret del món a considerar quina és la seva política pública, concreta i provada. Sembla que valdrà la pena fer-ho. 1:36:24 PM    comment []

lunes, 07 de julio de 2003

ENCENALL GREENPEACE SÍ, SOS RACISME NO Alfons Quintà, 7/07/03 E s pot estar d'acord, o en desacord, amb la coneguda organització internacional Greenpeace. Però hi ha una raó cabdal per la qual té tot el dret a ser tractada amb molt respecte. Es tracta del fet que Greenpeace no accepta diners de governs o d'empreses, sinó només de persones individuals. Suposo que, a més, les rebutja si provenen de persones amb un interès que pot estar en forta contradicció amb els seus postulats. Això no és la regla a casa nostra, com va mostrar l'escàndol dit cas Pallerols, entre altres. Tampoc cal recórrer a escàndols per a referir-s'hi. Tothom sap que hi ha associacions de tota mena que són pròximes a un o altre partit, malgrat que sovint pretenguin lluir una independència que cal posar entre cometes. A França aquesta independència fictícia és la norma dominant, amb excepcions. És habitual que els partits dominin diverses associacions i que n'hi hagi de controlades per polítics d'enèsima fila, com regidors d'un poblet o d'un modest barri. Sovint els diaris ho exposen, no pas com un fet banal ni positiu, però sí resignadament, en ser un element bàsic de l'Estat nació jacobí. Els polítics que les dominen, mitjançant la interposició d'amics, familiars, o militants, fan, ben entès, l'impossible per subvencionar-les, per això moltes associacions han estat implicades en escàndols de corrupció. Segons dades oficials publicades per Le Monde datat del 3 i 4 de desembre del 2000 n'hi havia llavors a França unes 750.000, xifra que creix de l'ordre de 60.000 a l'any. Per descomptat, la major part de les seves despeses procedeixen de subvencions públiques, a les quals caldria afegir les procedents d'empreses (per exemple les de serveis públics) que puguin haver estat portades a donar ajuts per a un polític a qui aquelles empreses demanaven un favor. Ni caldria dir que dins aquest maremàgnum SOS Racisme ha arribat a destacar per la seva proximitat al partit socialista i fins i tot a clans de poder dins aquell partit. Així, com indicava Le Monde del 29 d'abril del 1997, un cop desaparegut Mitterrand, SOS Racisme "és jutjada massa pròxima dels fabusiens" (és a dir dels partidaris de l'antic cap de govern de Mitterrand, Laurent Fabius), cosa que, deia el diari, desagradava a Michel Rocard, també antic cap de govern socialista, però més liberal i amb més sentit moral que no pas Fabius. Vaja, SOS Racisme no és, ni gens ni mica, com Greenpeace. 12:55:34 PM    comment []

ENCENALL SOS RACISME I MITTERRAND Alfons Quintà, 5/07/03 M ater semper certa est diu un aforisme jurídic, sorgit a la Roma clàssica. Altres, a més, tenen la sort -o vés a saber- de saber qui és el seu pare. Així, el feixisme és fill de Benito Mussolini. El comunisme de V.I. Lenin. El gaullisme de Charles De Gaulle. De la mateixa manera, SOS Racisme és fill de François Mitterrand, que va fer donar la cara a trotskistes integrats en el seu partit. Una integració que també s'ha donat aquí, amb algun curiós resultat. Recordin els escàndols de l'inefable Dídac Fàbregues, que va passar del trotskisme al PSC-PSOE i a auxiliar administratiu del la Diputació de Barcelona, per esdevenir en pocs anys director general del govern central del PSOE i arribar al monumental escàndol de la depuradora d'aigües de Saragossa. De la més gran modèstia, va passar a guanyar 659 milions de pessetes en dos anys, dels quals no va pagar impostos a Hisenda. Per exposar-ho caldria molt espai. S'hi pot arribar. La paternitat de Mitterrand ha estat exposada una infinitat de vegades. "SOS (Racisme) ha estat, diguem-ho ben clarament, una associació del partit socialista supervisada per l'Elisi (seu del cap de l'Estat francès)", escriu Serge Malik, antic dirigent de SOS Racisme. Era el mateix Mitterrand que, abans de la darrera guerra mundial, havia pres part en manifestacions racistes d'extrema dreta, on un dels crits era "À bas les métèques" (insult racista originari de la Grècia clàssica i esclavista). També va rebre la principal condecoració del règim racista de Vichy, va tenir gran simpatia pel règim genocida de Rwanda, amb el també genocida de Milosevic i va canviar el sistema electoral, per dividir la dreta, a base de donar al racista Front Nacional una oportunitat electoral de somni. Va obrar de manera voluntària, deliberada, conscient i sense cap escrúpol. Era així. A més, es va voler expandir la utilitat de SOS Racisme. Per fer-ho, escriu Malik, "La Comissió Internacional era una estructura a nivells. El nivell secret no concernia només a Harlem (Harlem Désir, dirigent de SOS Racisme, procedent de les trotskistes Joventuts Comunistes Revolucionàries) i Juju (renom de Julien Dray, de la també trotskista Lliga Comunista Revolucionària i ara diputat socialista francès) i, per descomptat, la direcció oculta de l'Associació, situada a l'Elisi, és a dir Jean-Louis Bianco i Jacques Attali (alts col·laboradors directes de Mitterrand). Aquesta dimensió havia de quedar ignorada dels militants". No era l'única cosa oculta. N'hi més per precisar. 12:53:07 PM    comment []

PLANETÀRIUM COMUNISME I IRREALISME (8) Alfons Quintà, 5/07/03 El poder al segle XXI Keynes va vincular l'èxit del capitalisme al paradoxal atractiu pel comunisme Col·legues estrangers i estudiosos m'han demanat, moltes vegades i en molts llocs, que els expliqués com veia Espanya. Normalment he començat dient que hi havia una concepció especial del poder. Vuit segles de lluita contra l'Islam, quatre segles més de destrucció de les nacions originàries d'Amèrica i les tornes consistents en la voluntat continuada d'aniquilar la diversitat nacional a la Península i, més breument, al Magrib, han determinat un substrat ben específic. Això mateix ha revifat aquests dies amb les intervencions parlamentàries de José María Aznar. Quan aquest parla del nacionalisme democràtic basc pot arribar a superar el que diria el Cid Campeador referint-se a l'Islam, Valeriano Weyler (inventor dels camps de concentració) parlant del nacionalisme cubà o bé el Comte Duc d'Olivares al·ludint als catalans. Hi ha més aportacions malignes, aquestes foranes. Penso en el marxisme leninisme, el comunisme. Sota el franquisme va impregnar una gran part de l'antifranquisme, fins i tot el dretà. Ara fa riure recordar que Unió Democràtica de Catalunya es declarés partidària del "socialisme autogestionari" i que CDC manifestés tenir un programa socialdemòcrata, després que un enviat del ja aleshores principal dirigent del que avui és CDC hagués estat enviat, amb to admiratiu, a la desapareguda Iugoslàvia, per establir les millors relacions possibles. Allí hi manava un comunisme que anys abans s'havia apoderat de l'Estat, assassinant al voltant d'un milió de persones, sobre una població de quinze i mig. Aquesta segona herència també és de violència, de menyspreu pel diàleg, de rebuig d'equilibris o complementarietats de poder i de voluntat de desprestigi moral de l'adversari, o del que fa nosa. Vaja, representa tot allò que és l'antítesi del liberalisme intel·lectual i polític. Tenim una esquerra que diu ser antiliberal i realment ho és, així com una dreta espanyola que diu ser liberal i tampoc ho és. La reacció del PSOE al seu problema madrileny ha estat per posar els pèls de punta. No es pot dir el que han dit i amb la gratuïtat que ho han fet. Tanmateix, ben segur que altres partits haurien obrat de manera comparable. ANTIGLOBALITZACIÓ VIOLENTA Per acabar-ho d'espatllar tenim una antiglobalització que diu ser pacifista i és sinònim de violència pura i dura, com ja han acreditat en un bon reguitzell de ciutats. Constitueix un pèssim exemple, que té molta més i molt més nefasta repercussió del que es reconeix d'entrada. No va de pau sinó de violència i de retorn als temps maleïts, els del període entre les dues guerres mundials, en què la Internacional Comunista preconitzava la política de "classe contra classe". Va ser un gran aliment per al feixisme. Com a alternativa a aquesta continuïtat hispana i no, d'un concepte secular de poder dur i absolut no hi ha res, ni a Catalunya. Vegin la pàgina on l'AVUI va exposar la posició dels rectors catalans respecte a la necessària (en la meva modesta opinió, no la d'ells, ni gens ni mica) intervenció anglo-americana a l'Iraq. El criteri dels rectors era pràcticament calcat, fins a arribar a sorprendre, al dels galifardeus de l'antiglobalització. Tampoc hi ha associacions que tinguin visions alternatives a les dels partits dominants aquí i ara. La majoria d'entitats són de model estatista francès, en cercar i acceptar, com si res, les subvencions públiques, cosa que necessàriament limita la seva llibertat. Són faves i faves comptades. En algunes associacions aquest mal és constitutiu, en el sentit que han sorgit de la proximitat del poder, o del mateix poder i per emparar-lo. No recordo que cap associació d'aquí hagi suggerit mai canviar la llei electoral. És ben curiós que ningú ho vegi. Quina inefable sort que tenen els partits, en no haver-hi ni debat sobre una qüestió tan cabdal. És un atzar o bé la cosa va d'estómacs agraïts, o d'una complaent "oposició de sa majestat?" Com que no hi ha debat, es perd nivell de consciència. Per tant, no hi ha possibilitat de reacció davant problemes cabdals, com ara ha estat l'aprovació de l'esborrany de Constitució europea. Els diaris han parlat més de la referència o no al cristianisme (quan la llibertat de pràctica religiosa no quedava gens afectada per aquest fet) que no pas del maltractament a les nacions i llengües sense Estat, que sí que queden perjudicades. Malgrat tot, estem en un marc de poder polític sortosament determinat per una democràcia electoral. N'hi ha algunes de molt bones. En efecte, hi ha una realitat que inclou Bush, Schröder, Chirac, Blair, Aznar, Berlusconi, entre altres. Com també aplegaria Felipe González si hagués continuat en el poder. Tots ells creuen i practiquen que si millora la situació econòmica en els seus respectius països ells i el seu partit se'n beneficiaran. És clar i és just. Això sol, i malgrat l'estatisme d'algun dels esmentats (Chirac de manera molt i molt preeminent), els obliga a anar admetent la globalització i anar reduint el perímetre l'Estat. Res del que acabo d'afirmar es pot dir de la dictadura castrista, ni de la de Saddam Hussein. En aquests casos, un superat i l'altre no, està claríssim: el poder (cas de Castro) només vol poder. Si el progrés econòmic pertorba el poder polític, adéu progrés econòmic. Es preferirà augmentar el nombre de policies o de nomenklatura. La base dels pitjors sistemes totalitaris és tenir la població pidolant davant el poder. No la vol lliure ni alimentada pel fruit del seu propi treball. L'autèntica democràcia requereix creativitat lliure, en el si d'una societat també lliure, és a dir, emparada per la llei. Emparada també respecte dels polítics i fins i tot de l'Estat, un instrument necessari per la societat, però maleït quan s'usa -i mira que s'ha usat vegades- per controlar-la. En el feixisme o en el comunisme, els éssers humans situats al marge del poder passen a ser com animals als quals es vol domesticar. Cal alimentar-los, però poc, i de manera que entenguin que ho reben de qui els vol domar. Han de saber que el menjar (escàs) és a canvi de la seva llibertat. A la Xina i al Vietnam això també és així, però els dirigents comunistes d'allí han entès -en veure el que va passar a Moscou- que poden intentar cercar millor productivitat (impossible amb el col·lectivisme) assumint un cert capitalisme d'Estat i permeten inversions estrangeres. Però mantenint les estructures policials d'abans, o enfortint-les. A mig o llarg termini els serà impossible. Poder menjar porta a voler pensar i a voler ser lliure. Qui no pot menjar també ho vol, però té un altre objectiu més immediat. Per què si ja tenim un sistema econòmic i polític que justament s'ha cruspit el totalitarisme -per eficàcia i per garantir la llibertat- ara hi ha un enfolliment dit antiglobalització, aliat de l'estatisme jacobí, que també havia estat en conxorxa amb el comunisme d'abans? Pretenen ser una solució, quan, amb el seu total irrealisme, empitjoren tots els problemes reals. Aquest és el tema al qual vol aproximar-se aquesta sèrie d'articles. Respondre-hi té la dificultat inherent a la crítica de totes les utopies mil·lenaristes i irrealistes com sempre ha estat el comunisme i ara és el magma antiglobalització. Es posen en el camp de l'abstracció retòrica i sempre troben un eslògan o una utopia més celestial que aquella acabada d'ensorrar pel pes de la realitat i dels fets. És un virus mutant. John M. Keynes (1883-1946) és un gran pensador econòmic, del qual la socialdemocràcia se n'ha volgut apoderar, malgrat que el seu brillant pensament no era gens estret ni estàtic. Keynes va fer una reflexió, respecte al comunisme, que pot tenir una certa utilitat d'exposar, en el camí d'acostar-se a una resposta a aquella complexa contradicció o pregunta. "El comunisme -va afirmar Keynes- no és una reacció contra el fracàs del segle XIX en el tema de l'organització de la producció econòmica òptima. És [en canvi] una reacció contra el seu relatiu èxit. És una protesta contra la prosperitat econòmica, una crida a l'ascesi en cadascun de nosaltres [...]. Els joves idealistes juguen amb el comunisme, car és l'única crida espiritual que els sembla contemporània". Tot el que va dir o escriure Keynes, quan tenia raó o quan no en tenia, estava marcat per la seva intel·ligència i honestedat intel·lectual. Aquesta frase no és una excepció. En alguns aspectes és més certa ara. En efecte, la producció econòmica en el marc de l'economia de mercat, antítesi del comunisme, ha arribat a un grau d'optimització que quan Keynes va morir (1946) no es podia ni imaginar. IMAGINACIÓ DESENFRENADA Hi ha més diferències. Una de molt gran és, el 2003, idealitzar el comunisme, cosa que requereix una imaginació desenfrenada. No solament té un balanç econòmic impresentable, també ho és el moral, en les grans coses (el genocidi immanent) i en les no tan grans. Parlant a casa seva, a l'Havana, la llavors esposa i ara vídua del gran historiador cubà Manuel Moreno Fraginals em va dir que la prostitució a l'Havana era molt més gran sota el castrisme que sota Batista. Ella és una gran arquitecta, especialista en el barri vell d'aquella ciutat, sobre el qual ha treballat durant molts decennis. Pel que fa a vacuïtat intel·lectual, esmentada per Keynes, a casa nostra, estem més ben i tristament servits que mai. Amb comunisme o amb antiglobalització, el món anglosaxó ha continuat la seva trajectòria dins el liberalisme. En conseqüència, per entendre el món, llegir en anglès és un imperatiu categòric. Pot agradar o no, però negar-ho és un irrealisme més. Aquesta evidència ha augmentat a l'Europa estatista (encapçalada per França) la possibilitat de demagògia antiliberal i antiamericana que intenta posar-nos d'esquena a la modernitat. És una reacció que es presenta com a progressista però és tot al contrari. Quan Chirac milita en alguna cosa, el reaccionarisme està garantit. Aquests enemics de la modernitat i de la llibertat gosen sovint manipular dades objectives, en particular respecte al món subdesenvolupat, una realitat més llunyana. Tanmateix, una realitat de la qual alguns en tenim un modest coneixement, no retòric. En direm alguna cosa. 12:50:07 PM    comment []