martes, 01 de julio de 2003

CAVALLO I ELS FETS Alfons Quintà, 1/07/03 C al felicitar-se de l'extradició de Mèxic a Espanya de l'antic oficial de la marina militar argentina Ricardo Miguel Cavallo. És el resultat de la tenaç i brillant tasca duta a terme pel jutge Baltasar Garzón. Es correspon a la gravetat dels fets, com també va passar respecte al fallit intent d'extradició d'Augusto Pinochet. En el cas de la barbàrie militar argentina, cal destacar una precisió, com fa de manera admirable Horacio Vázquez-Rial en el seu llibre L'enigma argentí (desxifrat per a espanyols) (Ediciones B, Barcelona, 2002), amb pròleg del meu vell amic Eduardo Sotillos, secretari d'Estat per a la Informació amb Felipe González. "Com qualsevol que tingui l'edat necessària i una mica de memòria gràfica recordarà, sense necessitat d'acudir a hemeroteques -escriu Vázquez-Rial, referint-se a un dels generals que va encapçalar la junta militar argentina, Jorge Videla- aquell general i els seus companys van ser convidats, celebrats i condecorats constantment i durant anys pel govern del que llavors era la Unió Soviètica. I en aquells temps els periodistes de Ràdio Moscou i els seus congèneres de l'Havana s'esforçaven cada dia per diferenciar entre el «dictador» Pinochet i el «general nacionalista» Videla". Per tant, aquells que des del comunisme i la seva variant, l'antiglobalització, voldrien potenciar la seva demagògia farien millor estant callats o mesurant les diverses palles i bigues del tema. En qüestions tan delicades com els crims i la seva justa consideració judicial, la ponderació i la concreció dels fets han de primar respecte a les anàlisis genèriques i políticament interessades. Aquesta ponderació i concreció estan molt presents en les resolucions judicials del jutge Garzón, responsable de la instrucció dels sumaris contra les dictadures xilena i argentina, a causa d'una acumulació acordada per la sala penal de l'Audiència Nacional. He seguit ambdós procediments i n'he llegit diverses decisions del jutge Garzón. Les he trobat admirables i molt ajustades a dret. No hi ha millor lliçó que aquella apresa basant-se en fets, ni tampoc millor manera de poder-los esbrinar que un procediment judicial. Cal que el jutge Garzón disposi de tots els mitjans que li calguin, perquè la importància històrica del que va passar a l'Argentina és innegable. Llançar-hi fum demagògic com tantes vegades s'ha fet aquí no és una manera d'honorar les víctimes, ans tot al contrari. 1:47:27 PM    comment []

GENOCIDI D'ÀRABS I D'ALTRES Alfons Quintà, 30/06/03 Q ui ha matat més àrabs i musulmans en tota la història de la humanitat? M'agradaria fer la pregunta a una audiència àmplia, perquè em temo la resposta. Hi hauria qui contestaria que Israel. Altres potser serien més refinats i dirien que les croades. Tanmateix, la resposta és simple i ben diferent. Ha estat, sense cap ombra de dubte, Saddam Hussein. En el passat, quan tenia xifres i fonts a mà, ja en vaig publicar dades estimades. Si no m'equivoco, eren de l'ordre d'un parell de milions. Un bon milió en les guerres provocades i molts centenars de milers per repressió dins Iraq. L'estimació del nombre de cadàvers en fosses comunes iraquianes, exposada per William Safire, el passat dia dos de juny, en un article a The New York Times (de posicions editorials pacifistes) era de tres-cents mil cossos. Si ara Espanya declarés la guerra a Andorra, per posar un exemple foll, ben probablement hi hauria més baixes militars que en temps de pau, per modesta que fos la resistència andorrana. En canvi, en ocasió de la recent intervenció anglo-americana a Iraq és clar que hi haver menys víctimes que en períodes de pretesa pau a la Saddam Hussein. Recordo com un ministre italià va exposar, en el programa Porta a porta de RAI Uno, que en un sol any, al marge de tota guerra i de les execucions sumàries, Saddam Hussein va fer afusellar uns 22.000 iraquians. D'això se'n diu genocidi. Caldria trobar més qualificatius, gens simpàtics, per posar en relleu la diferència que molts mitjans de comunicació estableixen quan a Iraq hi ha un mort anglosaxó o bé és un iraquià. Qualsevol pot comprovar-ho per si mateix. En un cas es pot vorejar la justificació i en l'altre tot el contrari, al marge de les circumstàncies. Hi ha més diferències. Un atemptat de Hamàs contra civils israelians passa a ser "una acció de radicals palestins", quan un atemptat d'ETA és un "crim de la banda armada", qualificació que comparteixo, però que no entenc com es deixa d'aplicar a Hamàs. ¿Un nen israelià té menys dret a la vida que un nen basc o espanyol? En això, ai las, hi ha responsabilitats més a alt nivell. Per exemple, la de França, que s'oposa que Hamàs sigui inscrita -com justament ho està ETA- en la llista d'organitzacions terroristes elaborada per la Unió Europea. I així estem, després de la flamarada d'antiliberalisme i antiamericanisme arribada fa uns mesos. 1:46:34 PM    comment []

LA PAC I EL PRÍNCEP DE LAMPEDUSA Alfons Quintà, 28/06/03 T ot advocat que hagi de defensar un cas on el seu client té poca o cap raó sempre tindrà una alternativa: complicar-lo. Si el sumari arriba a tenir alguns milers, o desenes de milers, de folis podrà confiar que la confusió, o la inevitable contradicció, li sigui útil. És el que ara ha passat amb la pretesa reforma de la maleïda política agrícola comuna (PAC). Serà més confusa i continuarà un dels grans obstacles al desenvolupament del Tercer Món. D'entrada cal destacar que el nivell d'ajut agrícola europeu continuarà igual, uns 45.000 milions d'euros a l'any, la més gran partida del pressupost europeu. Aquesta quantitat anirà augmentant, fins al 2013, en funció de la inflació. França continuarà rebent-ne la part del lleó, uns 9.200 milions d'euros a l'any. Com va escriure el príncep de Lampedusa, canvia-ho tot per deixar-ho tot igual. Un altre factor cabdal, i poc destacat en la premsa, és que obre encara més la possibilitat d'ajuts dels Estats al propis pagesos, amb la qual cosa, una vegada més, parlar de pacte d'estabilitat fa riure. La total vinculació dels ajuts a la producció produïa situacions grotesques. Hi havia propietats -per exemple de pomers a Grècia- on en una part s'arrencaven pomers, pagant la Unió Europea, mentre que, pocs centenars de metres més lluny, se'n plantaven de nous. No hi haurà una desvinculació total amb el nivell de producció com haria calgut. Hi haurà ajuts en funció d'aquesta per un 25 per cent de la collita de cereals i per un 40 per cent de producció de bou. Qui continuarà pagant els 45.000 milions d'euros anuals? Els pagesos dels països en vies de desenvolupament que continuaran veient com les seves pròpies produccions agrícoles no poden ser venudes ni en els seus mercats, on els productes subvencionats europeus es venen a un preu inferior fins i tot al preu de cost de producció en el país. També ho pagarem els europeus, per la via dels impostos i, a la vegada, com consumidors, pagant els productes agrícoles més cars que si hi hagués una obertura total dels mercats. Conceptes aleatoris -funció de criteris administratius- com la defensa del medi ambient i el benestar del bestiar apareixen amb molta força. Com en la seguretat alimentària (que inclou la demagògia contra els transgènics) els poders polítics estatals poden fer moltes filigranes per aconseguir allò que, en definitiva, pot quedar encara reforçat: mantenir captiu el vot rural. Això els preocupa milions de vegades més que la misèria al Tercer Món. 1:45:06 PM    comment []

COMUNISME I IRREALISME (7) El desastre europeu Alfons Quintà 28/06/03 A Còrsega, comunisme i antiglobalització van contra els drets nacionals L es meves primeres percepcions polítiques van arribar-me des de la nostàlgia familiar per unes llibertats nacionals catalanes ensorrades juntament amb la Segona República Espanyola. Ho acompanyava la idea que Europa obligaria Espanya a canviar i faria retornar als catalans les llibertats nacionals perdudes. Allò va ser el port de sortida. El d'arribada, és ben diferent de l'esperat. L'encarna una frase d'un article de primera pàgina de Le Monde del passat dia 6, signat per Sylvie Kauffmann. "Els americans -s'hi deia- veuen en la diversitat (ètnica, sexual, religiosa) un component essencial de la societat, que cal fins i tot a vegades protegir per mesures artificials (discriminació positiva, quotes més o menys oficioses); a Europa privilegiem [sic] l'homogeneïtat". Usa la primera persona del plural (o sigui Europa ha de ser jacobina o no ser) i el mot ètnic com a substitut denigrador de la paraula nacional. Sempre he tingut la seva autora, una periodista d'aquell diari, casada amb un diplomàtic francès, per una ultrajacobina i una ignorant. El pitjor és que un paràgraf tan aberrant pugui ser escrit i admès per moltes persones, fins i tot a Catalunya, com si res. S'admet que l'Europa que havia de permetre'ns superar l'opressió nacional hagi esdevingut el contrari. Ho acrediten la Carta Europea de Drets i l'esborany de Constitució Europea. Aquesta anada a pitjor és molt més forta ara que no pas fa uns mesos. S'ha desfermat la follia antiliberal i projacobina, emparada per la no menys folla onada d'antiamericanisme, tot lligat al tema de l'Iraq. Ja havia passat respecte als Balcans i en relació a l'Afganistan. En els tres casos, uns problemes que tenien l'opressió nacional en el seu centre i que, per tant, haurien d'haver servit (com els Catorze Punts de Woodrow Wilson del 1918) per estimular i fer avançar la resolució i empara dels drets nacionals han acabat sent usats en sentit contrari. Ha estat obra i gràcia de la púrria jacobina, associada, com sempre, al comunisme i a una variant d'aquest, l'antiglobalització. PALUDISME POLÍTIC Ha quedat ben clar que la bestiesa antiliberal, contrària als drets nacionals, continuarà sortint de la seva cova tant com pugui. És un paludisme polític que anirà donant febrades periòdiques. Està aquí per fer nosa sempre i per evitar reflexions, imprescindibles per acompanyar les víctimes de l'estatisme vers l'autèntica modernitat. Als Estats Units i a la Gran Bretanya no els faran canviar, per sort. Però a l'Europa continental aquella sinistra coalició estatista està fent molt mal i aspira a fer-ne més. Tot plegat està amanit d'irrealismes i d'utopies diverses. És el que intento exposar en aquesta sèrie d'articles. La llarga frase de l'article de Le Monde és l'antítesi de l'Europa que havien volgut els principals pares. Si l'alsacià Robert Schuman i el liberal admirador dels Estats Units Jean Monnet ressuscitessin, no reconeixerien l'Europa actual com filla seva. De Gaulle no podia veure ni l'un ni l'altre. Formaven part del que el gaullisme i el comunisme anomenaven "el partit americà", complement a l'acusació complementària de ser "agent de la CIA". Ara, mitjançant el gaullista i lladre Jacques Chirac, així com amb la incorporació de l'antiglobalització, perdura aquell mateix combat que, en definitiva, continua sent entre estatisme i liberalisme. Avui Europa és estatista fins al ridícul, a més de cercar sovint l'enfrontament per l'enfrontament, recelar de la modernitat i ser consagrada per un projecte de Constitució que permet rea una altra escala, els grans errors europeus del període entre les dues guerres mundials. A Europa (no pas al món) ha tornat a guanyar, com el 1919, en el Tractat de Versalles, el maleït jacobí Georges Clemenceau i ha perdut el generós Woodrow Wilson. Això ha quedat palès en el projecte de Constitució. Aquest ha estat possible perquè hi ha ximples o deshonestos que obliden que el mal d'Europa no ha estat el respecte de la diversitat nacional (ara despectivament dita ètnica), sinó la seva negació. El pitjor mal han estat els intents d'homogeneïtzació, de Napoleó, de Hitler, de Lenin i de Stalin. Podria exposar amb tot detall com, per exemple, l'Imperi Austrohongarès, el gran enemic històric de la homogeneïtzació francesa, tant borbònica com jacobina, era, jurídicament i en la pràctica, més tolerant amb la diversitat lingüística i cultural que no pas la maleïda Carta Europea dita de Drets, preludi de l'actual projecte de Constitució. En aquesta darrera, no hi res de comparable a l'admirable article 19 de la Constitució austríaca del 1867, excel·lent empara de la diversitat lingüística. Què s'ha de pagar per fer que aquell meravellós article passi a formar part de la futura Constitució europea, que 136 anys més tard està en camí de ser més reaccionària i menys tolerant? El catalanòfil sincer Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón tenia raó quan va dir, el febrer passat, en aquest diari, que "la identitat catalana té més futur en un Estat plurinacional que a la dita Europa de les regions". Tanmateix, tenia sentit que de nen hagués escoltat i cregut el contrari. Allò, a més, va continuar sent -potencialment- una veritat durant molts anys. Aquí hi ha l'admirable tasca duta a terme pel Consell d'Europa, en defensa dels drets humans i de les identitats nacionals reals. Aquella esperança, ara fallida, estava emparada per Alemanya, amb el seu concepte de nació antitètic del jacobí. Ho va recordar sovint el canceller Helmut Kohl i també ho hauria defensat un canceller socialdemòcrata que no fos un mediocre integral com ho és Gerhard Schröder. Fa pocs anys Kohl va reafirmar que Alemanya i el seu partit eren partidaris d'un federalisme real, no pas l'actual estatisme, en la construcció europea. "Una Europa d'arquitectura federal -va dir- respecta també la diversitat lingüística, cultural i regional dels seus pobles, mentre garanteix als seus grups de pobles (Volksgruppen), lingüístics i religiosos, l'espai necessari per a una cohabitació pacífica". Això, en efecte, es correspon amb el que esperaven Robert Schuman, Jean Monnet i també havien cregut entendre els meus pares, quan jo era un infant amb orelles tafaneres. Però després va venir la púrria: De Gaulle, Pompidou, Giscard d'Estaing, Mitterrand, Chirac i finalment ha reaparegut Giscard. Aquest darrer, ha presidit la Convenció Europea atès que va amenaçar Chirac de presentar-se a les eleccions presidencials franceses, amb la forta possibilitat de fer-lo perdre i així enviar Chirac a la presó. Aquest és el lloc on van a parar els lladres, fins i tot els que han robat molt menys que Chirac. Tot plegat ha representat un gran canvi. Intentaré exposar el canvi qualitatiu imposat per la coincidència entre jacobinisme, comunisme i la trencadissa antiglobalització basant-me en un cas actual i específic. És el de l'espècie de referèndum (el resultat serà només indicatiu i el govern podrà fer el que vulgui) relatiu a un primer pas cap a l'autonomia de Còrsega, única gran illa del Mediterrani occidental dirigida del tot des del continent. La consulta se celebrarà el 6 de juliol. Només es tracta de saber si la majoria de la població corsa vol la fusió aparent dels dos departaments en què està dividida l'illa. Continuarà havent-hi dos prefectes i els serveis departamentals separats. Al no ser vinculant el referèndum, com ho són a la més democràtica Itàlia, després el govern francès podrà presentar o no, independentment del resultat, un projecte d'estatut territorial de l'illa. D'aquell hipotètic projecte no se'n sap res, ni gens ni mica. Més que mínim pot ser infinitesimal, gens comparable als d'Espanya. Ni pensar a permetre l'expressió "poble cors" ni en l'ensenyament obligatori del cors, ni en cap potestat que no estigui directament controlada des de París. RESULTAT CORS INCERT Fa un any, una proposta així, malgrat ser minúscula, hauria estat aprovada per una àmplia majoria. Els nacionalistes haurien dit -com diuen ara- que, malgrat tot, és un primer pas. Ara el resultat no és gens clar. El darrer sondeig que conec donava una petita majoria del 55%. El dirigent nacionalista històric cors, el doctor Max Siméoni, em diu que creu que això encara podria baixar. No té la certesa que hauria tingut fa un any. El primer ministre, Jean-Pierre Raffarin, un regionalista sincer, i el seu pragmàtic ministre d'Interior, Nicolas Sarkozy, hi juguen de veritat a favor. Els socialistes i el conjunt dels postgaullistes diuen que sí amb la boca petita. Chirac s'hi ha declarat favorable, però s'ha posat en un segon pla. Queda clar que no vol un sí clar ni un estatut que canviï gaire res. Però, com tots els jacobins, sap que un fracàs alimentaria el terrorisme. El canvi d'opinió a la baixa prové del magma ja esmentat. La coalició antiglobalització, començant pel Partit Comunista i la central sindical que domina (la CGT), així com tots els grupuscles antiglobalització (ATTAC i altres) s'han declarat formalment en contra, de manera activa. Per descomptat, també ho han fet l'ultrajacobí Chevènement i el feixista Le Pen. En aquesta oposició també hi han destacat els dos principals dirigents del que queda del vell radicalisme jacobí, dits ara Radicals d'Esquerra. Són l'alcalde de Bastia i diputat Émile Zuccarelli, i el diputat del sud de l'illa Nicolas Alfonsi, però no pas el diputat Paul Giacobbi. Encara que costi de creure, Esquerra Republicana de Catalunya manté bones relacions amb aquest grup jacobí i dos dels seus dirigents (Carod i Renyer) van assistir com a convidats al darrer congrés. Que els comunistes hi estiguin en contra és coherent. Amb la revifalla de l'antiglobalització es presenten com són. Són els corbs que s'han criat, i que em perdonin els corbs per comparar-los als que volen enterrar la nació corsa. Aquesta és la projecció real i concreta de l'irrealisme antiglobalització, empara de l'intent de resurrecció de les grans maldats estatistes europees del segle XX. Ja no va de manifestacions pretesament festives, sinó de fets polítics regressius a nivell d'Europa. 1:43:56 PM    comment []